Davant del mirall
la teva pell apagada
mostra la cicatriu
que la teva veu no pot cridar.
Darrere aquell somriure
que amaga la por
s’endevinen nits eternes
de crits i
malsons.
Els teus ulls humits
parlen del dolor
d’aquell que fereix
quan envaeix la tristesa.
Vui veure
una escletxa d’esperança
un somriure de llibertat
un vol d’orenetes
que porti aire fresc al teu camí.
Un alè de força eterna
on estimar-se un mateix
on cantar amb les mans plenes
el crit d’una nova vida.
Isabel Garrido.
